Fiesta en el mar
(Andrés Díaz Marrero)
Suenan caracolas
flautas de coral.
Tocan lo tambores,
pulpo y calamar.
Baila que te baila
en suave compás
hay una estrellita
que brilla en el mar.
Mueve su ancha enagua
de blanco cancán
y a todos convida
con ella a bailar.
Se fugó del cielo
en noche de San Juan
sin que se enterará
don Sol, su papá.
Pues, cuando se entere,
¡ya ustedes verán!
que en la madrugada
la vendrá a buscar.
És una cançó molt d'estiu pel fet de què diu moltes coses sobre l'estiu!
M'agrada l'estiu però la calor no.
Una bona cançó per aquest poema seria la de "Bob esponja" bàsicament perquè surten coses de la mar: estrelles, esponges, calamars, crancs i més i fa que sigui una cançó ideal per a aquest poema.
Publicado por
James
10:43
Acaba de sortir publicat el llibre La poesia essencial, de Rosa Leveroni. en una edició a cura de Mónica Miró i Abraham Mohino, editat per CCG, dins de la seva col·lecció Vincles.
Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985) escriptora i poeta, desconeguda pel jovent com vosaltres, ara teniu l'oportunitat de poder gaudir dels seus versos. Una selecció molt acurada, escollida amb escrúpol. Un conjunt poètic mimat d'un resultat sorprenent. Un d'aquest llibres que cal aprofitar el reposat temps de l'estiu per a llegir, recrear-se i gaudir-ne.
Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.
*
He fet volar l'estel,
ben alt, del meu anhel,
i no l'has vist. *
S'encanten uns núvols fins
en el repòs del migdia.
Tremola el vol de coloms
damunt la mar adormida.
Ve de lluny una cançó
que s'atura, enyoradissa.
Sospira suau el vent
besant una vela pia...
És el teu encís tan bell
en aquesta pau marina,
Primavera.... Quin enyor
d'aquell amor que tenia!...
*
Si em prenies un sospir
un altre te'n seguiria;
després vindria el tercer,
després ja em descomptaria...
No vull mai més que el dolor
pugui fer-me companyia.
Si em prenies un sospir
potser ja t'estimaria!...
Un poema fet per una dona que dóna mimos als seus poemes per tal de fer-los més bonics!!
M 'agrada i que segueixi així!
Publicado por
James
10:03
Un poema per la nostra tutora, un poema dedicat a ella, una persona que ens ha ensenyat a comentar i a "estudiar" els poemes. Enhorabona!! a les dues ^^
La fada dels pecupins
(Poema dedicat a n’Antònia Lladonet Riera)
Fada de les illes.
Una ànima salada.
Les engrunes de mar
mullen la seva cara, càlida.
És un somni d’il•lusions trobades
entre les ànimes joves nates
Que guia i motiva, constant.
Que viu i inspira, estimant.
Plena de llum mallorquina.
Plena de tendresa divina.
Omple els cors bategants
Generositat gegant.
A la nit,
una espurna,
de foc intens,
de les llunes,
il•lumina viva
els paratges
-de les viles-
Sense fer més,
que un riure
a cada racó,
a cada petó,
a cada anada,
a cada tornada,
-a trenc d’alba-
a cada matí,
a cada vesprada.
És ella, tot sent
una ànima blanca,
una bella farola
que no és sola.
Si més no, broda
aquell mocador
que començà
una tardor.
I tot just ara,
l’acaba…
amb l’estiu
endavant,
expectant,
de noves…
noves.
Les fades existeixen,
Tu n’ets la prova.
Carolina Ibac
Amor en la biblioteca
Liliana Cinetto
(traducció M. Dolores Insa)
Conten que conten que hi havia una vegada una princesa que vivia en un estant d’una vella biblioteca. Sa casa era un conte de fades, que quasi ningú no llegia, estava entre un diccionari i un llibre de poesia. Solament alguns xiquets n’acariciaven les pàgines i visitaven de vegades el seu palau de paraules. Des de la torre més alta, sospirava la princesa. Llàgrimes de tinta negra lletrejaven la seua tristesa. És que ella estava avorrida de viure la mateixa història que de tant repetirse es sabia de memòria: una bruixa l’encisava per envejar la seua bellesa i el príncep la salvava per a casar-se amb ella. Conten que conten que un dia, just a l’últim estant algú trobà un altre llibre que no havia vist abans. En obrir-lo amb suavitat de les seues fulles groguenques va eixir un capità pirata que estava en aquesta novel·la. Aguaitada entre les pàgines la princesa el mirava. Ell dibuixà un somriur tan sols per saludar-la. I taral·lejà la cançó que el mar li canta a la lluna i li regalà un collar fet d’algues i d’escuma. Assegut sobre un rengló el pirata, cada nit, l’esperava en un cantó del capítol catorze. I la princesa muntava una escala de síl·labes per trobar-se el pirata en l’última represa. Així es quedaven tot plegats fins que traspuntava el sol, escoltant el murmuri tebi del mar, en un caragol. Conten que conten que al maig els dos se n’anaren un dia i deixaren en els seus llibres moltes pàgines buides. Els personatges del llibre ofesos protestaven “Les princeses dels contes no se’n van amb els pirates”. Però ells ja estaven lluny, molt lluny, en alta mar i escrivien una altra història conjugant el verb estimar. El pirata i la princesa aferrada al seu braç d’acer naveguen per set mar en un vaixell de paper.
Un poema transformat a prosa! Aquest poema m'ha agradat pel contingut que explica i la seva similitud amb un conte de quan nosaltres érem petits. Es tracta d'una princesa que ja estava cansada de que tot sempre fos igual.
Publicado por
James
9:04
1. Influeix la poesia en l'educació dels adolescents com tu?
Doncs clar! Jo ja no som jove!! Ja som més o menys vell, però només influeix en el saber més sobre la poesia. Enriqueix la nostra capacitat d'entendre i representar bé els poemes
2. Quina importància té la poesia en l'educació de la sensibilitat?
La meva sensibilitat és la mateixa de sempre, però ara estic més atenc als poemes per entendre'ls millor i saber-los comentar.
3. Caldria donar-li més importància als instituts?
Això va a compte dels professors si volen ensenyar la poesia, ja que hi som per què no? No fa cap mal i no ocupa espai!
4. Què es pot aprendre amb la poesia?
La bellesa que es pot transmetre a través de les paraules! Que un autor sigui capaç de demostrar els seus setiments i opinions a la resta del món només amb un parell de paraules és meravellós.
Publicado por
James
8:38
És un felino endèmic de la Península Ibèrica. Actualment només existeixen dues poblacions aïllades entre si amb un total de menys de 300 individus, el que ho converteix en el felino més amenaçat del món.
És un felino d'aspecte fràcil, amb potes llargues i una cua curta amb una borla negra en l'extrem que sol mantenir alçada batent-la en moments de perill o excitació.
Les seves característiques: orelles punxegudes estan acabades en un pinzell de pèls negres rígids que afavoreix el seu camuflatge. Els mascles tenen les patilles i els pinzells negres més llargs que les femelles.
La seva coloració varia de marró a grisenc amb els flancs moteados de negre.
Existeixen tres patrons de pelaje:
* Mota fina: amb nombroses taques de petita grandària i repartides uniformement i de manera densa, que tendeixen a concentrar-se en els flancs laterals.
* Mota gruixuda A: les taques són de major grandària i tenen certa tendència a disposar-se en línies, apareixent dues o més parelles de motas de major grandària a nivell dels muscles.
* Mota gruixuda B: les motas són de la mateixa grandària que en la mota gruixuda A, però no s'aprecia cap ordenació específica ni les taques dels muscles.
El linx ibèric es troba en el bosc i matorral mediterrani, en zones molt restringides d'Espanya i Portugal, bé conservades, i aïllades de l'activitat humana, encara que a Portugal sembla que s'ha extingit. Aquest tipus d'hàbitat li proporciona refugi i pastures obertes per a caçar conills, que suposa el 90 % de la seva dieta.
El linx ibèric és l'únic carnívor considerat com especialista en conills.
He triat aquest animal per donar a conèixer la situació en què es troba. És un animal amb perill d'extinció, amb això només vull fer que la gent es fixi més que ha de ser un animal que no ha d'arribar a desaparèixer!
Des del meu punt de vista, des del balconet de la biblioteca de l'institut, es veu:
De fons, una imatge d'una gran bellesa. Les muntanyes allunyades de la civilització, tranquil·les. Des d'aquí també es poden veure edificacions fetes per l'ésser humà, com nosaltres deim: xalets. La petjada humana.
Més envant podem observar, ja dins el poble, un parell de naus d'empreses, una de les quals és un supermercat Eroki, de color vermell i blau, la piscina municipal de la vila de Campos i el poliesportiu.
Cap a la vora de l'intitut, els camps de sembrat dels pagesos ja segats i amb les bales fetes, es veuen els arbres, verds i un de sec! Un home passeja pel seu hort amb el tractor de color verd.
A l'institut hi ha una pista de futbol i una de bàsquet envoltades d'arbres i un hortet dedicat a l'exploració del temps, una centraleta.
És el meu torn!
Acaba de sortir publicat el llibre La poesia essencial, de Rosa Leveroni. en una edició a cura de Mónica Miró i Abraham Mohino, editat per CCG, dins de la seva col·lecció Vincles.
